La recepta de l'àvia és més que una marca personal (relat curt)

L'atracció per les coses ben fetes: la recepta de l'àvia

Va ser l'any 2008. M'encarrego de reservar en un restaurant de La Garrotxa, una comarca catalana de sòl volcànic en què la cuina és deliciosa. Arribem al lloc indicat, no sense abans passejar per La Fageda d’en Jordà, una faig al mig d'una reserva natural de gran bellesa, especialment a la tardor. La sorpresa: ningú obria la porta del restaurant. Després d'aporrear la porta, un home ens va dir que el local estava tancat des de feia anys. Però ¡si jo havia reservat telefònicament i em van dir que no hi havia problema!.

Se'ns van fer les 3 de la tarda i la fam aguaitava. Per a colmo, es va posar a nevar de forma imprevista. El meu monovolum, en què viatjàvem 6 Persones, no estava preparat per a això i va donar alguns patins. Vam fer quilòmetres sense divisar res fins que vam fer amb un trencal amb un rètol a l'altura d'Hostalnou de Bianya: “Restaurant La Peça, 1 Km”. Cansats i famolencs, ens van donar de menjar un dels millors plats de fesols que havia provat mai. Cuina senzilla, sopes, amanides, carns a la brasa. Però en el punt exacte, el de la recepta de l'àvia. Poques taules i poca gent a les taules, a penes una parella. En acabar, uns serrells comodíssims al voltant d'una xemeneia ens convidaven a una.

Menys és més. De vegades cal tornar a l'origen, al simple

Fa uns dies, el meu amic i col·lega Andrés Pérez Ortega tractava de forma exquisida en el seu post “Què menys puc fer” l' assumpte de la simplicitat. Els meus amics i jo tornàvem cada any a La Peça perquè ens seduïa la simplicitat, la qualitat sense amaniments innecessaris, la parquedat d' un plat de duralex blanc amb una senzilla costella amb seques (costella de xai amb llúbies). I així ho vàrem fer fins 2013, any rere any. Sempre poca gent, sempre una xemeneia encesa, una bona siesta sense presses (la família vivia a la mateixa masia, no tancaven).

El 2014, malauradament va morir una gran amiga del grup. Era la cohesionadora, l'organitzadora. No perdem només una gran dona, perdem al nexe d'unió. Això ens va mantenir allunyats de la visita anual a La Peça. Fins aquest any 2018.

La contradicció: menor qualitat, però el local ple

En tornar cinc anys més tard, ens va estranyar veure el pàrquing exterior de la masia ple de cotxes. Afortunadament, havia reservat taula el dia abans. El saló ple. Mai ho havíem vist igual. La xemeneia, apagada.

Ens va rebre la neta, una excel·lent relacions públiques. Va preguntar si volíem la carta en castellà. La fesols no eren a la carta: mal auguri. Preguntem. Sí, tenien i ens podrien preparar sense problema. La carta seguia sent molt senzilla, els preus, molt raonables. Però els fesols no eren els que recordàvem; estaven freds, poc matequillosos, més semblants a l' estàndard. Les més de dues hores que invertim per arribar-hi se'ns van fer llargues veient el resultat. Estava clar. L'àvia estaria malalta o hauria traspassat. Així va ser. Ens ho va confirmar la neta.

Resposta

La neta ens va preguntar què tal havíem menjat. I confessem que ens va decebre la qualitat dels fesols que recordàvem amb tant de carinyo. Ella, parlant amb la seva mare, va dir que s'atreviria a reproduir exactament la recepta de l'àvia, perquè quan era nena es passava hores observant-la a la cuina. “Recordo que esperava a tenir l'oli molt calent perquè les al·lèrgies quedessin torrades i cruixents per fora i tendres per dins”.

En sortir, després d'un intent de siesta (hi havia massa gent i molt soroll), vam poder comprovar després d'una finestra que qui cuinava no era de la família. El curiós és que malgrat el canvi qualitatiu, ara el restaurant estava ple a sobre. És difícil concloure que la qualitat no importa, i el que importa és el tracte, el lloc… Penso que la recepta de l'àvia és alguna cosa més que una marca personal, era la marca del restaurant, i sembla que aquesta marca es manté per un fil.

L'esperança és que la neta vol millorar. Pregunta als clients. Demana Resposta. Aconseguirà recuperar aquests fesols de la recepta de l'àvia? He vist que hi ha voluntat de recuperar aquesta marca personal d'una dona a la qual no vèiem però que ens delectava amb la seva forma de cuinar.

Jo li dono el meu vot de confiança. L'any vinent tornaré.

Food photo by Nito on Shutterstock.com

Novetats en formació sobre Personal Branding

Ara és possible formar-se en Personal Branding des de la universitat, en qualsevol moment i des de qualsevol lloc del món. Es tracta de la Curs universitari online de Xarxes Socials i Personal Branding de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) (Barcelona). ?? De febrer a juliol 2019, en total 23 Crèdits. Director acadèmic Helena Casas, i sóc un dels professors. Més informació i inscripcions ?? http://bit.ly/2BSJPyO

Subscriu-te al blog

A més de rebre cada mes les novetats en el teu email, prendre el llibre electrònic de forma gratuïta:

El millor de 2022 i tendències 2023 en Personal Branding

per Guillem Recolons

Doni'm aquell eBook

Guillem Recolons

Convençut que tot deixa empremta, Jo ajudem a les empreses a connectar millor amb els seus stakeholders a través de programes de personal branding (gestió de marca personal) i Employee Advocacy (programes d'ambaixadors interns de marca).

Soci de Soymimarca i Integra Personal Branding, Brand Director d' Omnia Branding, També col·laboro amb Ponte en valor, Brandergizers, MoreThanLaw, Noema Consulting i Quifer Consultores.

Participo en diversos programes de l'IESE, ISDI i EAE, entre uns altres. Publicitat col·legiada, Màster en màrqueting. Estudiant de grau en Humanitats.

El meu ADN publicitari prové 20 anys en els organismes: Time/BBDO, J.W.T., Bassat Ogilvy, Saatchi & Saatchi, Altraforma i TVLowCost entre altres.

Vols veure la meva xerrada de TEDx?

guillemrecolons.com