La seducció està en hores baixes. Què està passant?
Veiem un tràiler d'una pel·lícula que ens sedueix per anar a veure-la. Després es veurà si respon a les expectatives o defrauda.
En un mercat de barri, un xarcuter ens deixa provar una mica de formatge i ens sedueix per comprar una peça.
Veiem un esportista famós portant unes sabatilles, i ens sedueix la idea de tenir-les.
M'agrada escoltar "Lucía" de Serrat o "amor particular" de Lluís Llach, dues obres d' art. Totes dues em sedueixen tant com per reproduir-les sense treva. ¿sou rar?
Per què llavors la seducció està morta en la política espanyola?
Ningú et pot obligar a sentir
La situació que està vivint Espanya respecte a Catalunya, és de pura falta de seducció. Et poden obligar a pagar impostos, a circular per la dreta, a ser puntual en el treball, però ningú pot obligar-te a sentir. Seas espanyol, argentí o xinès. El sentiment ve de la seducció (m'agrada el que em proposes) i la convicció (em convé), però mai de l'obligació.
No consum pernil ibèric perquè sigui andalús o extremeny, el consum perquè m'agrada. El mateix em succeeix amb el formatge cabrals, les amplades del cantàbric o un bon Ribera de Duero. I no penso renunciar a això passi el que passi ¿sóc rar?
Legalitat vs Legitimitat
Estem assistint a un combat de boxa en què els contrincants són la legalitat contra la legitimitat. En un combat a tres assalts, sempre guanyarà la legalitat, però si és a 20 assalts la legitimitat porta les de guanyar.
El trist de tot això és que els que defensen la legalitat (Govern d' Espanya) i els que defensen la legitimitat (Govern de Catalunya) hagin de pujar a un ring. Per què no en una taula, sense cops, amb arguments que sedueixin a l' altra part?
A un poble, o a una bona part del mateix, no se'l pot obligar a sentir una cosa que va contra els seus valors. I encara que alguns no ho entenguin, els valors de molts catalans són diferents, ni millors ni pitjors, només diferents.
Qüestió de relat
Sóc publicitari, i quan hi ha hagut seducció, parlo d'emocions, de persuasió. El relat català ha aconseguit seduir la meitat dels catalans per iniciar una relació diferent amb Espanya. I només un 80% dels catalans està disposat a votar per decidir entre continuïtat o canvi. Naturalment, ambdues opcions són lícites.
El Govern Espanyol podia haver optat per seducció o desencant. No ara, fa uns anys. Esgrimint l'argument únic de la legalitat, el Govern s'ha oblidat de seduir ¿On és aquell Adolfo Suárez i aquell primer Felipe González de jaqueta de cuir que van seduir amb tanta força per acceptar majoritàriament "el canvi"?
Utopies?
El fàcil sempre és fer la culpa al que no compleix la llei. Curiosament, els grans progressos de la humanitat han arribat gràcies al diàleg, i també a posar per davant la legitimitat davant la legalitat. Així ha succeït en totes les revolucions. Així es va abolir l'esclavitud, així es va aconseguir el vot femení, trencar el mur de Berlín…
Sé que. En molts casos aquests canvis han comportat sang, violència. Però en ple segle XXI hi ha altres camins explorables. I estan al nostre abast.
Seducció o força
És possible que per al cas català sigui massa tard per seduir, i l'única opció contemplable per al Govern Espanyol sigui la força. Aquest seria el fracàs de la legitimitat. La Moncloa pot aconseguir una Catalunya aplacada i resignada a seguir com una Comunitat Autonòmica ¿però quant temps es pot sostenir un Estat-Nació, una idea tan caduca i obsoleta com la mateixa monarquia?
El President del Govern Espanyol pot guanyar l'actual batalla contra la independència. El que està clar és que si no activa mecanismes de seducció, la meitat dels catalans seguiran sense sentir-se espanyols.
Entendre que la solució a això passa per tenir vencedors i vençuts és retrocedir 300 Anys i tornar al Felip V que va abolir les institucions catalanes i va prohibir la llengua catalana. La història demostra que de res va servir. Aquesta llengua és més viva que mai, i amb ella, una cultura i idiosincràsia particulars.
Necessitem pensadors amb la ment atapeïda i sense creences que pensin en com seduir. I no valen polítics ni periodistes (ja que aquests últims depenen de les inversions en publicitat dels polítics). Si no arrenca aquesta iniciativa el divorci està més que consumat. No és la fi del món, és un canvi de relació, és la fi de la seducció.
Convençut que tot deixa empremta, Jo ajudem a les empreses a connectar millor amb els seus stakeholders a través de programes de personal branding (gestió de marca personal) i Employee Advocacy (programes d'ambaixadors interns de marca).
Soci de Soymimarca i Integra Personal Branding, Brand Director d' Omnia Branding, També col·laboro amb Ponte en valor, Brandergizers, MoreThanLaw, Noema Consulting i Quifer Consultores.
Participo en diversos programes de l'IESE, ISDI i EAE, entre uns altres. Publicitat col·legiada, Màster en màrqueting. Estudiant de grau en Humanitats.
El meu ADN publicitari prové 20 anys en els organismes: Time/BBDO, J.W.T., Bassat Ogilvy, Saatchi & Saatchi, Altraforma i TVLowCost entre altres.
4 Reflexions sobre "Espanyol... la seducció és morta”
“El relat català”… Guillem. En aquesta expressió del teu propi article crec que hi ha la resposta a la teva pregunta.
Conec la Catalunya de peu molt menys del que m'agradaria. Algunes visites esporàdiques a Barcelona, a Girona,… Admiració a un poble emprenedor, culte, la nostra punta de llança en molts àmbits. I després el que veiem als mitjans. I em preu de veure, llegir i escoltar de tots els colors. Només em falta TV3 perquè no entenc el català. Encara -un genial efecte col·lateral de l'actual situació-, ja alguna cosa se'ns va pegant a tots.
El relat català ha aconseguit convèncer molta gent d'una espècie de vassallatge a Madrid. Espanya ens pressiona, limita la nostra cultura, cercena el nostre idioma, menysprea les nostres institucions, soscava la nostra voluntat, Espanya ens roba…
La meva impressió és que res d'això se sosté sobre realitats demostrables. És… això… un relat… Un relat que després d'anys de repetició i repetició… ha aconseguit calar en tota aquesta massa de població que avui està abocada a la frustrant realitat.
Legitimitat: qualitat de legítim.
Legítim (1): d' acord amb les lleis. Algú pot realment defensar que el govern català està actuant conforme a les lleis?
Legítim (2): cert, genuí i veritable en qualsevol línia. És cert, genuí i veritable en qualsevol línia el relat del govern català?
Felip V? Si la situació actual s'assembla mínimament a la de temps de Felip V… mínimament… aquestes ànsies de diferenciació no sé si legítimes, però sí que serien entenedores. En un segle XXI ja avançat, en què les nacions més pròsperes tendeixen a esborrar fronteres i cedir sobirania en pro d'objectius més alts… ¿hi ha forma possible de seduir qui porta anys retroalimentant-se del missatge contrari?
Vosaltres, experts en marca, incidís una i altra vegada en la imperant confusió entre el que un deixa veure i el que realment és. Entre la pantalla i la realitat. Entre els perfils de les xarxes socials i el recorregut del teu treball, de les teves actuacions. Aquesta és la marca de veritat, la que perdura.
Però… davant els titulars cridaners, missatges simplones i les etiquetes de fàcil reproducció… algunes persones, per interès directe o per comoditat sentimental, es lliuren al primer que li compten i confonen relat i realitat. Ve la postveritat i fins a un tipus com Trump aconsegueix arrossegar les masses dient a plena llum del dia que és nit tancada. Hi ha forma possible de seduir qui compra relats d'aquest jaez?
Hola Rafa! M'alegra saber de tu de nou.
No sóc dels que esgrimeix greuges. La meva vida transcorre entre Bcn, Madrid, Màlaga, València. Viu gairebé al tren. De fet, t'escric des de l'AVE. M'abona a la teoria de l'escriptor Xavier Molins que parla de diferències de calat en la forma de pensar, i distingeix entre el conservadurisme i el progressisme. Et col·loco una part d'un dels seus posts:
Conservadurisme: Pensament polític en el qual les lleis o regles marquen el comportament dels individus.
Progressisme: Pensament polític en el qual el comportament dels individus marca les lleis o regles.
Un exemple d'organització conservadora serien les religions. En elles, els individus s'han de comportar com ho diuen els seus llibres sagrats. Per anys que passin, regles seran les mateixes i són les persones les que s' han d' adaptar a les lleis, i no al contrari.
I un exemple d'organització progressista serien les empreses. Les polítiques internes o maneres d' actuar, s' adaptaran a la conducta dels individus. Les empreses observen el comportament de la societat per llançar productes o serveis que s' adeqüin a la mentalitat o a les necessitats actuals. Els reglaments de les empreses s' adequaran al mercat, i no al contrari.
Podem prendre el matrimoni homosexual com un fet que és diferentment interpretable depenent amb quina tendència política es jutgi. Un conservador adduirà que el matrimoni és la unió entre un home i una dona, i qualsevol cosa que no sigui això, no és un matrimoni. Perquè així ho diuen "les lleis", així ha estat sempre i així ha de continuar sent.
Sota el prisma del progressisme, si arribats a un punt de la història s'ha pogut comprovar que els homosexuals no són persones malaltes (com s'ha pensat en molts períodes de la humanitat) i s'ha pogut demostrar que l'homosexualitat és tan natural com l'heterosexualitat, les lleis s' han de revisar per poder donar cabuda a aquest nou pensament, a aquest nou progrés. així doncs, les lleis han de ser reescrites i s' han d' adaptar als nous temps, a una nova mentalitat.
És millor ser progressista que ser conservador? No.
Tampoc al revés. Ser conservador o ser progressista és una elecció personal, que no ens situa per sobre del pensament contrari. Simplement indica la forma com entenem el món i la manera com pensem que s'han d'organitzar les societats.
Però un conservador no és millor persona que un progressista, i viceversa.
El que és cert, No obstant això, és que la convivència sota un mateix sostre de tan diferents maneres d'entendre la vida mai serà fàcil. Mai.
I no descobreixo res si afirmo amb rotunditat que Catalunya és un territori progressista, mentre que Espanya és clarament conservadora.
És millor Catalunya que Espanya per ser progressista? No. Tampoc al revés. Però és obvi que les diferències de pensament de vegades resulten insalvables per conviure junts.
Ara mateix, la base troncal del conflicte català és la celebració del referèndum el proper 1 Octubre. I aquí es veu reflectit la gran diferència de pensament.
A Espanya s'addueix que el referèndum és il·legal perquè la Constitució així ho diu. És la prova més fefaent del conservadurisme. Hi ha unes regles escrites que cal seguir, i el comportament dels individus s'ha d'adaptar al que diu la Constitució, com si els tractats que es van signar en el 78 fossin textos sagrats baixats directament del mont Sinaí.
En lloc, a Catalunya el suport a un referèndum d'autodeterminació és del 80%, perquè un progressista sempre estarà d'acord a reescriure les lleis en el cas que sigui necessari.
El xoc entre Catalunya i Espanya és el xoc entre el conservadurisme i el progressisme. És la lluita entre el qual no vol canviar res contra el que vol reformar-ho tot. És el conflicte permanent entre el qual vol conservar el que té, i el que vol canviar-ho tot per progressar.
Espanya és un estat conservador i centralista en què no caben les ànsies de progrés d'un poble com el català, per això els diferents intents per aconseguir l'ansiat encaix de Catalunya a Espanya han fracassat.
Perquè per a un conservador, és molt difícil acceptar que les regles del joc poden canviar i veritats irrefutables com poden ser la Constitució, les tradicions i les lleis no escrites puguin ser substituïdes creant un nou ordre en el qual conceptes que creien inamovibles passen a ser obsolets.
I paral·lelament, per a un progressista és molt difícil acceptar que hi ha una barrera que no es pot ultrapassar, que hi ha lleis que no es poden canviar, que hi ha llocs pels quals no es pot passar.
La independència de Catalunya és inevitable, perquè no poden conviure dues mentalitats tan diferents tret que una de les dues vulgui canviar.
I en aquest punt, veig improbable un canvi important en qualsevol de les dues parts.
Perquè crec que és inviable un canvi profund a Espanya. Dubto que algun dia modifiqui la seva Constitució perquè els catalans puguin votar. Que es converteixi en República, renunciant a la monarquia. Que desestimi tradicions com els toros, ja abolits a Catalunya. Que accepti que Barcelona és molt més internacional que Madrid i que, per exemple, el Prat passi a ser l'aeroport principal d'Espanya. Que es converteixi en un estat federal on cada regió s'autodetermini. Que abandoni el centralisme, el conservadurisme, el tradicionalisme.
I paral·lelament, no veig els catalans resignant-se a no poder votar coses que els afecten directament. Renunciar a ser una república. A acatar que Barcelona mai superarà a Madrid per limitacions imposades per una estructura d'estat inflexible, jacobina i inamovible. No veig els catalans resignant-se a topar-se contínuament amb una muralla que freni el seu progressisme, la seva emprenedoria innata, les seves ganes d'avançar. No imagino Catalunya acceptar el llast de formar part d'un estat l'estructura definida del qual sempre la relegarà a una segona posició perquè el model d'estat prioritza una centralitat establerta fa ja molts anys.
És lícit, legítim i acceptable muntar un estat pensant que la centralitat és un bon sistema per al bé comú del mateix estat. Però també és lícit, legítim i acceptable no voler formar part d'aquest estat si tu creus que aquesta centralitat ofega els anhels de progrés del teu territori.
Catalunya i Espanya ja no caminaran junts de la mà, perquè van a llocs diferents.
Si hi ha una raó per la qual a dia d'avui l'independentisme no és majoritari a Catalunya, és perquè encara hi ha molta gent amb llaços emocionals i afectius a Espanya. Queda encara molta població amb vincles molt latents, producte de ser encara descendents de la massiva immigració andalusa i murciana dels anys 60 i 70 (entre els quals es troba la meva família per part de mare).
A mesura que es dissipi el pòsit espanyol a les famílies futures, l'abraçada a l'independentisme serà majoritari. Hi ha estudis estadístics que situen en un 90% als favorables a la independència en aquells que tenen pares i avis nascuts a Catalunya. Per l'altre, a penes s'arriba al 20% en aquells en què cap dels seus ascendents ha nascut en terres catalanes.
La demografia, irrefutable en la seva comesa, serà la que faci passar d' un 50% de favorables a l'independentisme a instaurar una majoria folgada.
Per això mai he entès que Espanya no hagi permès un referèndum a Catalunya en els últims 10 Anys, quan la victòria estava assegurada, i tampoc mai entendré els governants de Catalunya, amb una pressa incomprensible per fer un referèndum com més aviat millor, sabent que esperar a penes uns 10-15 anys és assegurar-se una victòria clara a les urnes.
Ja no té sentit preguntar-se si Catalunya serà independent o no. És obvi que tard o d'hora serà un nou estat, quan s'esvaeixi el sentiment de forta espanyolitat que tenen encara els que van néixer fora de Catalunya i els seus respectius fills. Serà llavors, quan l'emoció quedi a un marge, quan ja serà impossible defensar que un territori tan progressista com Catalunya continuï en una estructura tan conservadora com l'Estat espanyol.
Ara que ja no cal preguntar-se si Catalunya serà independent o no, altres preguntes ocupen l'interès de molts. Les preguntes que ara ens hem de fer són el 'com', el 'quan’ i 'en quines condicions'.
A les tres preguntes tinc les meves preferències, els meus desitjos que espero es converteixin en realitat.
Pel que fa al 'com', desitjaria amb totes les meves forces que fos un procés 100% pacífic. Perquè la independència de Catalunya no mereix ni una sola gota de sang vessada. La unitat d'Espanya tampoc.
Pel que fa a 'quines condicions', també tinc un anhel: m'agradaria que Catalunya i Espanya conservessin una relació estreta i fraternal. Perquè Espanya és un país increïble, amb gent esplèndida, amb una cultura extraordinària i amb milers de coses que ens uneixen. Catalunya i Espanya no ha estat un bon matrimoni, però podem ser uns estupends germans.
No sé si això aclareix la posició d'una part (no tota) dels catalans, però és bastant proper al que crec que succeeix. Una abraçada!
Primer de tot felicitar perquè m'ha agradat la manera que tens d'enfocar el conflicte de Cataluna.
No soc gaire de politiques i des de fa molt de temps no viu a Espana, per això em costa entendre la situació i les raons per les quals Cataluna es vol independitzar igual que les raons que tu exposes.
Si parlem de seducció i sentiments, sóc andalusa , espanola i europea, i ho sento amb molt d'orgull, i tot i que he viscut a Àsia, America o altres llocs meva família i amics m'han estat sempre recordant les meves arrels i que no em deixés seduir per les facilitats d'altres països, per això em dona pena el pensar que les futures generacions de Cataluna han d'estar fins i tot més a favor de l'independentisme... el mateix tenim un problema de valors i no s'està ensenant la realitat?
Els independentistes, no se senten espanyols?, tampoc se senten europeus?
Es diu que hi ha coses del cor que la raó no entén, i sincerament a mi em costa trobar el raciocini en l'independentisme.
Hola Carmen, i davant de tot gràcies per escriure. Com dius és un tema complex. És difícil contestar a la teva pregunta sobre si els independentistes se senten o no espanyols. El que és segur és que se senten més catalans i europeus que espanyols. Però això no és el tot. Es tracta d'un dilema entre pensament conservador o progressista. L'escriptor Xavier Molins ho recull així:
Conservadurisme: Pensament polític en el qual les lleis o regles marquen el comportament dels individus.
Progressisme: Pensament polític en el qual el comportament dels individus marca les lleis o regles.
Un exemple d'organització conservadora serien les religions. En elles, els individus s'han de comportar com ho diuen els seus llibres sagrats. Per anys que passin, regles seran les mateixes i són les persones les que s' han d' adaptar a les lleis, i no al contrari.
I un exemple d'organització progressista serien les empreses. Les polítiques internes o maneres d' actuar, s' adaptaran a la conducta dels individus. Les empreses observen el comportament de la societat per llançar productes o serveis que s' adeqüin a la mentalitat o a les necessitats actuals. Els reglaments de les empreses s' adequaran al mercat, i no al contrari.
Sé és difícil assumir que algú pugui “no sentir-se espanyol” encara sent-ho, però com dic en el post, el sentiment s'aconsegueix per la via de la seducció, no s' ordena.
Drets» tens dret a accedir, rectificar i suprimir dades, així com altres drets, com s'explica a la informació addicional
Informació addicional» podeu consultar la informació addicional i detallada sobre protecció de dades personals a la meva pàgina web guillemrecolons.com
“El relat català”… Guillem. En aquesta expressió del teu propi article crec que hi ha la resposta a la teva pregunta.
Conec la Catalunya de peu molt menys del que m'agradaria. Algunes visites esporàdiques a Barcelona, a Girona,… Admiració a un poble emprenedor, culte, la nostra punta de llança en molts àmbits. I després el que veiem als mitjans. I em preu de veure, llegir i escoltar de tots els colors. Només em falta TV3 perquè no entenc el català. Encara -un genial efecte col·lateral de l'actual situació-, ja alguna cosa se'ns va pegant a tots.
El relat català ha aconseguit convèncer molta gent d'una espècie de vassallatge a Madrid. Espanya ens pressiona, limita la nostra cultura, cercena el nostre idioma, menysprea les nostres institucions, soscava la nostra voluntat, Espanya ens roba…
La meva impressió és que res d'això se sosté sobre realitats demostrables. És… això… un relat… Un relat que després d'anys de repetició i repetició… ha aconseguit calar en tota aquesta massa de població que avui està abocada a la frustrant realitat.
Legitimitat: qualitat de legítim.
Legítim (1): d' acord amb les lleis. Algú pot realment defensar que el govern català està actuant conforme a les lleis?
Legítim (2): cert, genuí i veritable en qualsevol línia. És cert, genuí i veritable en qualsevol línia el relat del govern català?
Felip V? Si la situació actual s'assembla mínimament a la de temps de Felip V… mínimament… aquestes ànsies de diferenciació no sé si legítimes, però sí que serien entenedores. En un segle XXI ja avançat, en què les nacions més pròsperes tendeixen a esborrar fronteres i cedir sobirania en pro d'objectius més alts… ¿hi ha forma possible de seduir qui porta anys retroalimentant-se del missatge contrari?
Vosaltres, experts en marca, incidís una i altra vegada en la imperant confusió entre el que un deixa veure i el que realment és. Entre la pantalla i la realitat. Entre els perfils de les xarxes socials i el recorregut del teu treball, de les teves actuacions. Aquesta és la marca de veritat, la que perdura.
Però… davant els titulars cridaners, missatges simplones i les etiquetes de fàcil reproducció… algunes persones, per interès directe o per comoditat sentimental, es lliuren al primer que li compten i confonen relat i realitat. Ve la postveritat i fins a un tipus com Trump aconsegueix arrossegar les masses dient a plena llum del dia que és nit tancada. Hi ha forma possible de seduir qui compra relats d'aquest jaez?
Hola Rafa! M'alegra saber de tu de nou.
No sóc dels que esgrimeix greuges. La meva vida transcorre entre Bcn, Madrid, Màlaga, València. Viu gairebé al tren. De fet, t'escric des de l'AVE. M'abona a la teoria de l'escriptor Xavier Molins que parla de diferències de calat en la forma de pensar, i distingeix entre el conservadurisme i el progressisme. Et col·loco una part d'un dels seus posts:
No sé si això aclareix la posició d'una part (no tota) dels catalans, però és bastant proper al que crec que succeeix. Una abraçada!
Primer de tot felicitar perquè m'ha agradat la manera que tens d'enfocar el conflicte de Cataluna.
No soc gaire de politiques i des de fa molt de temps no viu a Espana, per això em costa entendre la situació i les raons per les quals Cataluna es vol independitzar igual que les raons que tu exposes.
Si parlem de seducció i sentiments, sóc andalusa , espanola i europea, i ho sento amb molt d'orgull, i tot i que he viscut a Àsia, America o altres llocs meva família i amics m'han estat sempre recordant les meves arrels i que no em deixés seduir per les facilitats d'altres països, per això em dona pena el pensar que les futures generacions de Cataluna han d'estar fins i tot més a favor de l'independentisme... el mateix tenim un problema de valors i no s'està ensenant la realitat?
Els independentistes, no se senten espanyols?, tampoc se senten europeus?
Es diu que hi ha coses del cor que la raó no entén, i sincerament a mi em costa trobar el raciocini en l'independentisme.
Amb molt de respecte, Carmen
Hola Carmen, i davant de tot gràcies per escriure. Com dius és un tema complex. És difícil contestar a la teva pregunta sobre si els independentistes se senten o no espanyols. El que és segur és que se senten més catalans i europeus que espanyols. Però això no és el tot. Es tracta d'un dilema entre pensament conservador o progressista. L'escriptor Xavier Molins ho recull així:
Sé és difícil assumir que algú pugui “no sentir-se espanyol” encara sent-ho, però com dic en el post, el sentiment s'aconsegueix per la via de la seducció, no s' ordena.
Una salutació, Carmen!