La seducció està en hores baixes. Què està passant?
Veiem un tràiler d'una pel·lícula que ens sedueix per anar a veure-la. Després es veurà si respon a les expectatives o defrauda.
En un mercat de barri, un xarcuter ens deixa provar una mica de formatge i ens sedueix per comprar una peça.
Veiem un esportista famós portant unes sabatilles, i ens sedueix la idea de tenir-les.
M'agrada escoltar "Lucía" de Serrat o "amor particular" de Lluís Llach, dues obres d' art. Totes dues em sedueixen tant com per reproduir-les sense treva. ¿sou rar?
Per què llavors la seducció està morta en la política espanyola?
Ningú et pot obligar a sentir
La situació que està vivint Espanya respecte a Catalunya, és de pura falta de seducció. Et poden obligar a pagar impostos, a circular per la dreta, a ser puntual en el treball, però ningú pot obligar-te a sentir. Seas espanyol, argentí o xinès. El sentiment ve de la seducció (m'agrada el que em proposes) i la convicció (em convé), però mai de l'obligació.
No consum pernil ibèric perquè sigui andalús o extremeny, el consum perquè m'agrada. El mateix em succeeix amb el formatge cabrals, les amplades del cantàbric o un bon Ribera de Duero. I no penso renunciar a això passi el que passi ¿sóc rar?
Legalitat vs Legitimitat
Estem assistint a un combat de boxa en què els contrincants són la legalitat contra la legitimitat. En un combat a tres assalts, sempre guanyarà la legalitat, però si és a 20 assalts la legitimitat porta les de guanyar.
Per aclarir conceptes, mentre la legalitat genera obligació, la legitimitat genera responsabilitat (política o ètica) i reconeixement.
El trist de tot això és que els que defensen la legalitat (Govern d' Espanya) i els que defensen la legitimitat (Govern de Catalunya) hagin de pujar a un ring. Per què no en una taula, sense cops, amb arguments que sedueixin a l' altra part?
A un poble, o a una bona part del mateix, no se'l pot obligar a sentir una cosa que va contra els seus valors. I encara que alguns no ho entenguin, els valors de molts catalans són diferents, ni millors ni pitjors, només diferents.
Qüestió de relat
Sóc publicitari, i quan hi ha hagut seducció, parlo d'emocions, de persuasió. El relat català ha aconseguit seduir la meitat dels catalans per iniciar una relació diferent amb Espanya. I només un 80% dels catalans està disposat a votar per decidir entre continuïtat o canvi. Naturalment, ambdues opcions són lícites.
El Govern Espanyol podia haver optat per seducció o desencant. No ara, fa uns anys. Esgrimint l'argument únic de la legalitat, el Govern s'ha oblidat de seduir ¿On és aquell Adolfo Suárez i aquell primer Felipe González de jaqueta de cuir que van seduir amb tanta força per acceptar majoritàriament "el canvi"?
Utopies?
El fàcil sempre és fer la culpa al que no compleix la llei. Curiosament, els grans progressos de la humanitat han arribat gràcies al diàleg, i també a posar per davant la legitimitat davant la legalitat. Així ha succeït en totes les revolucions. Així es va abolir l'esclavitud, així es va aconseguir el vot femení, trencar el mur de Berlín…
Sé que. En molts casos aquests canvis han comportat sang, violència. Però en ple segle XXI hi ha altres camins explorables. I estan al nostre abast.
Seducció o força
És possible que per al cas català sigui massa tard per seduir, i l'única opció contemplable per al Govern Espanyol sigui la força. Aquest seria el fracàs de la legitimitat. La Moncloa pot aconseguir una Catalunya aplacada i resignada a seguir com una Comunitat Autonòmica ¿però quant temps es pot sostenir un Estat-Nació, una idea tan caduca i obsoleta com la mateixa monarquia?
El President del Govern Espanyol pot guanyar l'actual batalla contra la independència. El que està clar és que si no activa mecanismes de seducció, la meitat dels catalans seguiran sense sentir-se espanyols.
Entendre que la solució a això passa per tenir vencedors i vençuts és retrocedir 300 Anys i tornar al Felip V que va abolir les institucions catalanes i va prohibir la llengua catalana. La història demostra que de res va servir. Aquesta llengua és més viva que mai, i amb ella, una cultura i idiosincràsia particulars.
Necessitem pensadors amb la ment atapeïda i sense creences que pensin en com seduir. I no valen polítics ni periodistes (ja que aquests últims depenen de les inversions en publicitat dels polítics). Si no arrenca aquesta iniciativa el divorci està més que consumat. No és la fi del món, és un canvi de relació, és la fi de la seducció.
Alguna idea? (Ho sé, Sóc estrany).
Foto per shutterstock.com
Convençut que tot deixa empremta, Jo ajudem a les empreses a connectar millor amb els seus stakeholders a través de programes de personal branding (gestió de marca personal) i Employee Advocacy (programes d'ambaixadors interns de marca).
Soci de Soymimarca i Integra Personal Branding, Brand Director d' Omnia Branding, També col·laboro amb Ponte en valor, Brandergizers, MoreThanLaw, Noema Consulting i Quifer Consultores.
Participo en diversos programes de l'IESE, ISDI i EAE, entre uns altres. Publicitat col·legiada, Màster en màrqueting. Estudiant de grau en Humanitats.
El meu ADN publicitari prové 20 anys en els organismes: Time/BBDO, J.W.T., Bassat Ogilvy, Saatchi & Saatchi, Altraforma i TVLowCost entre altres.
“El relat català”… Guillem. En aquesta expressió del teu propi article crec que hi ha la resposta a la teva pregunta.
Conec la Catalunya de peu molt menys del que m'agradaria. Algunes visites esporàdiques a Barcelona, a Girona,… Admiració a un poble emprenedor, culte, la nostra punta de llança en molts àmbits. I després el que veiem als mitjans. I em preu de veure, llegir i escoltar de tots els colors. Només em falta TV3 perquè no entenc el català. Encara -un genial efecte col·lateral de l'actual situació-, ja alguna cosa se'ns va pegant a tots.
El relat català ha aconseguit convèncer molta gent d'una espècie de vassallatge a Madrid. Espanya ens pressiona, limita la nostra cultura, cercena el nostre idioma, menysprea les nostres institucions, soscava la nostra voluntat, Espanya ens roba…
La meva impressió és que res d'això se sosté sobre realitats demostrables. És… això… un relat… Un relat que després d'anys de repetició i repetició… ha aconseguit calar en tota aquesta massa de població que avui està abocada a la frustrant realitat.
Legitimitat: qualitat de legítim.
Legítim (1): d' acord amb les lleis. Algú pot realment defensar que el govern català està actuant conforme a les lleis?
Legítim (2): cert, genuí i veritable en qualsevol línia. És cert, genuí i veritable en qualsevol línia el relat del govern català?
Felip V? Si la situació actual s'assembla mínimament a la de temps de Felip V… mínimament… aquestes ànsies de diferenciació no sé si legítimes, però sí que serien entenedores. En un segle XXI ja avançat, en què les nacions més pròsperes tendeixen a esborrar fronteres i cedir sobirania en pro d'objectius més alts… ¿hi ha forma possible de seduir qui porta anys retroalimentant-se del missatge contrari?
Vosaltres, experts en marca, incidís una i altra vegada en la imperant confusió entre el que un deixa veure i el que realment és. Entre la pantalla i la realitat. Entre els perfils de les xarxes socials i el recorregut del teu treball, de les teves actuacions. Aquesta és la marca de veritat, la que perdura.
Però… davant els titulars cridaners, missatges simplones i les etiquetes de fàcil reproducció… algunes persones, per interès directe o per comoditat sentimental, es lliuren al primer que li compten i confonen relat i realitat. Ve la postveritat i fins a un tipus com Trump aconsegueix arrossegar les masses dient a plena llum del dia que és nit tancada. Hi ha forma possible de seduir qui compra relats d'aquest jaez?
Hola Rafa! M'alegra saber de tu de nou.
No sóc dels que esgrimeix greuges. La meva vida transcorre entre Bcn, Madrid, Màlaga, València. Viu gairebé al tren. De fet, t'escric des de l'AVE. M'abona a la teoria de l'escriptor Xavier Molins que parla de diferències de calat en la forma de pensar, i distingeix entre el conservadurisme i el progressisme. Et col·loco una part d'un dels seus posts:
No sé si això aclareix la posició d'una part (no tota) dels catalans, però és bastant proper al que crec que succeeix. Una abraçada!
Primer de tot felicitar perquè m'ha agradat la manera que tens d'enfocar el conflicte de Cataluna.
No soc gaire de politiques i des de fa molt de temps no viu a Espana, per això em costa entendre la situació i les raons per les quals Cataluna es vol independitzar igual que les raons que tu exposes.
Si parlem de seducció i sentiments, sóc andalusa , espanola i europea, i ho sento amb molt d'orgull, i tot i que he viscut a Àsia, America o altres llocs meva família i amics m'han estat sempre recordant les meves arrels i que no em deixés seduir per les facilitats d'altres països, per això em dona pena el pensar que les futures generacions de Cataluna han d'estar fins i tot més a favor de l'independentisme... el mateix tenim un problema de valors i no s'està ensenant la realitat?
Els independentistes, no se senten espanyols?, tampoc se senten europeus?
Es diu que hi ha coses del cor que la raó no entén, i sincerament a mi em costa trobar el raciocini en l'independentisme.
Amb molt de respecte, Carmen
Hola Carmen, i davant de tot gràcies per escriure. Com dius és un tema complex. És difícil contestar a la teva pregunta sobre si els independentistes se senten o no espanyols. El que és segur és que se senten més catalans i europeus que espanyols. Però això no és el tot. Es tracta d'un dilema entre pensament conservador o progressista. L'escriptor Xavier Molins ho recull així:
Sé és difícil assumir que algú pugui “no sentir-se espanyol” encara sent-ho, però com dic en el post, el sentiment s'aconsegueix per la via de la seducció, no s' ordena.
Una salutació, Carmen!